... a la tele

Un home taca les parets
amb estripades ombres de calor,
porta els pantalons ben planxats,
cenyits amb força al centre d’un cos magre.
És un home, sembla solt però estimat,
porta els pantalons molt ben planxats

Aviat arribarà a una repetida cantonada seca
de la història, a una terra de ciutadans provisionals,
a una campana muda, a la contínua cita amb l’odi
elemental de la frontera que el desfarà

Una mirada es nodreix de laberints davant nostre
Amb els pantalons increïblement ben planxats  
un home ha mossegat l’abisme, davant nostre
                                          a l’hora de dinar.

Cançó segona

Si dorms dins d’un porus de llavi d’esclau
sentiràs el pes massa clar de les cendres,
el so de les dunes del plec de l’origen
Confirmaràs amb titànic siulet entre
dents un mar de penes, tan vast, que pujarà
del vent de setembre un estol de grues
amb cua de caramel per dur-te a collibè      
pels camins de la galàxia dels malabaristes

I diu l’Eclesiastès que, creixent el saber,
                                 creix el dolor.