IV

Diu que quan la multitud de vençuts,
deixant enrera pàtria i llibertat,
s’enfilava pel costerut  Portús,
llavors,  Pau Casals  va fregar amb l’arquet
el cim rosat d’un Canigó barbut
perquè els cirerers de Ceret florissin
en passar aquells pelegrins de l’exili,
tan xops de perdició com de glòria.

I quan s’extingí el cant dels ocells,
maquis amb l’esguard net i alliberat
camí de la boira i de la nit,
des de l’altra banda del Puig Neulós
us va seguir la veu de Jean Ferrat:
“Veníeu a cents i a milers,
us dèieu Joan, Pere, Natatxa o Manuel.
No arribaríeu  tots a la fi del viatge.
Els nazis sotjaven dalt les torres de guaita,
vostra carn era tendra  per als seus gossos de presa”

XV

Fins avui aquest cant s’ha escampat,
i ara el resen els qui fugen pel mar.

Hi ha un espurneig de miralls bruns
i una lluïssor,  al fons de la barca,
quan l’eixam de misèrrims fills de l’Atlas
travessa en silenci la nit del mar
deixant arrels i casa ratlla enllà.
Hi ha un espurneig de miralls bruns.

La proa vers un bocí d’esperança
per als petits ulls d’aigua i de llum
que una mare estreny fort  contra el seu pit
glaçat per abissals malsons de nàufrag.
Una lluïssor al fons de la barca,
un espurneig de miralls bruns.

Un desig de dignitat que perdura
en el cant d’una veu prima i clara
que ja es va alçant d’amagat dels déus