la porta del darrera

T’havies inscrit a les llistes,
o més aviat t’havien inscrit.
T’havies de presentar a l’hora
convinguda. I fou llavors quan
t’adonares que, com d’altres
vianants, feies una interminable cua
a la porta del darrera.
Una cua fictícia d’esperes eternes
que ni tan sols aconseguies veure,
que ni tan sols sabies que existia.
Esperaves el teu torn callat, en silenci.
I tu, com tots els altres eres dins
el vagó instal·lat a la via morta
allí, als límits que imposen els rails
rovellats, on els trens esperen el no res.

I avui t’he vist per fi. Ets l’últim
d’una cua, ancorat a la porta del darrera
d’una estació de tren abandonada.
Entre tots t’hem inscrit.
I jo he marxat per la porta principal.

des de terra

Només fa falta que el dia s’obri de claror
o que em convideu a les vostres festes
perquè no m’arrossegui per les llambordes.
Llavors, ja hauré caigut a terra
i estabornit, miraré els palaus que edifiqueu
i poseu a la venda.
Des de terra, jo ja hauré comprat.
Tindré un sac de pedres,
una finestra oberta a Diagonal Mar
i definitivament, un lloc on ser més obedient.