el que mira
l’aire de la por i sent el seu brogit
tant clar arran la boca, sent els canals
de l’aire quan talla com cristall romput
l’enyor del racó de cadascú.
I jo espero la campana i la llibertat
transparent de cada fugida però ells criden
valents, segurs, les meves generacions criden
perquè tinc perdut el nom. Així, perdut, amb tots
els somriures i les veritats racionals
i els tatuatges del record a la maleta.
T’ho prego! acull-me campana amiga
i miraré d’entendre
aquest ganxo
que m’ha confirmat la derrota.
llegenda
Font en silenci,
el contrari
neix del silenci,
els llops
han mirat
les màscares,
les parets creixen
i se’n van de casa,
cauen les ànimes
del sostre,
un arbre,
un gra de sorra,
un peix,
estrelles besades,
el circ de ciment,
el fracàs de l’assaig,
els reis, els nans,
nadals minúsculs,
noces,
aniversaris,
els morts de casa,
els bojos de casa,
cossos
en el camí de casa,
colors sense raça,
oasi,
romaní,
horitzó.
I encara
contar meravelles.
|